Les autonòmiques, les presses i les pors.

Fa cinc dies em vaig tornar a emportar un desengany dels grossos, més del que m'esperava...No m'havia sortit cap tema dels que dominava a les oposicions.
L'endemà, amb poques hores dormides i molta son acumulada, tocava anar a Girona que hi havia assemblea nacional, aquest cop ordinària. Considero que aquestes assemblees comporten molt treball i debat, i que en un any n'hem fet tres de molt importants: l'organitzatiu, l'estratègic i les autonòmiques. Aquestes assemblees han ocupat molt temps i ens han generat moltes tensions, però també han servit per veure quin és el camí que mica a mica anem fent entre tots. Tot i no haver-hi un consens molt ampli, amb el temps i els fets cada debat ha anat aprovant l'anterior. I crec que diumenge es va ratificar la ponència estratègica de "La CUP, l'alternativa necessària". Segurament pensareu que això no és el que es debatia però per a mi aquesta va ser una de les percepcions que em vaig emportar de l'assemblea, espero no haver-me equivocat.

D'entrada dir-vos que era partidari del Sí, tot i que podria ser un sí a la ponència de Vic, un sí a la ponència guanyadora i un sí a l'inicial. Jo era partidari d'anar-hi, però no d'aquesta manera. Creia que el 2010 tocava plantejar l'alternativa necessària. Tot i això, altre cop les presses i les pors apareixien. Per mi, l'error ha sigut no portar a la pràctica la ponència estratègica que havíem aprovat a Mataró. Les dues línies bàsiques d'aquella ponència eren la creació de discurs nacional i l'articulació de la TEI. La tercera línia hi va ser afegida per voluntat de totes les parts que van demanar a la ponència de Lleida-Manresa-Sant Celoni què en pensaven del tema supramunicipal. Jo crec que les dues primeres línies són prioritàries per poder articular correctament la tercera. Si volíem anar a les autonòmiques ens calia crear discurs nacional i amb això treballar molts temes que també podrien ser utilitzats a nivell municipal. Aquest coixí ideològic ens permetria preparar-nos en diversos àmbits per anar definint un programa d'actuació política, i llavors estaríem fent caminar una de les dues cames que ens poden portar a debatre si estem preparats o no. L'altra cama és la TEI, l'articulació d'aquesta és bàsica perquè les coses vagin pel bon camí. Amb aquestes dues cames podrem fer moviment, sense una costarà molt avançar. Pensem per exemple amb eleccions europees on mai s'hi anava amb les dues cames, i segurament això no ha donat fermesa en el pas i ha portat divergències internes. Ens calen aquestes dues cames per poder articular bé el moviment i avançar a pas valent. Ens toca anar fent aquestes dues feines sinó segurament mai estarem preparats.

Aquestes dues cames també podrien exemplificar la conjuntura. Una cama seria la que representa una conjuntura externa on força gent és receptiva a un discurs amb les nostres propostes i que ens podria acabar donant suport. Fins ara, aquesta conjuntura ha estat la més idònia, però haurem de seguir treballant perquè cada cop ho sigui més, fins que guanyem i no només fins que entrem al parlament de la CAC. Per tant, sabem que el camí és llarg i és evident que s'ha de caminar amb les dues cames. L'altra cama seria la conjuntura interna, bàsica perquè avancem. La conjuntura interna no era la més favorable, hi havia moltes presses i moltes pors. Crec que s'ha de treballar perquè les organitzacions parlin i sobretot enraonin per desplegar l'alternativa necessària. Ens falta fer més pedagogia interna i destensar la corda perquè no peti a la primera tibada, o a les següents.
Crec que és així com estaríem preparats per encarar el futur, portant a la pràctica els acords de l'alternativa necessària, i crear el consens per poder debatre què, com i quan anem a les autonòmiques. Llavors tindrem el què i el com, només faltarà el quan. I totes les ponències plantejaven un quan, i el que hem de treballar és per poder respondre sense presses i sense pors.

Les presses i les pors també afecten el consens, l'altre gran debat. Per mi consens serà quan les dues potes avancin perquè es refien del camí emprès. Ara mateix només hi ha majories i minories, que es poden alternar els papers, cosa que ens ha de portar a intentar buscar els consensos reals i deixar de tibar la corda. Estem condemnats a entendre'ns. La corda l'hem de tibar tots junts que a l'altre cantó hi ha els estats espanyol i francès, perquè "si estirem fort, ella caurà". Això és el que toca fer, enfortir-nos. Discurs, coordinació i cohesió per treballar pel 2011 i anar fent passos en ferm. Diumenge vam fer un pas, vam dir que per avançar ens cal fer-ho tots junts. Sense presses i sense pressions. Sense fantasmes i sense pors.

*Ja us he dit que era partidari del sí, i realment tota l'estona vaig votar no. I ho feia per poder votar que no a la ponència favorable a anar-hi, perquè si tampoc s'assolia la meitat+1 hauríem decidit que sí, però no així. I amb això començar a treballar per tenir les dues cames a punt. I si estaven a punt, anar-hi, que llavors serien bones totes les conjuntures.
*Ja us he dit que arrossegava cansament i un mal de cap que encara dura va fer que m'abstingués en la ratificació del resultat de l'assemblea. Hauria d'haver votat que sí. Per tant, 201.
*I a treballar pel 2011 que a la natal i a l'adoptiva ens queda molta feina per fer.

Les europees, les presses i les pors.

Fa cinc anys em vaig emportar un desengany dels grossos, més del que m'esperava... Fins aquell moment les europees eren les úniques eleccions on sempre havia pogut votar una formació d'esquerra independentista, algun cop havien tret algun altre no. Fa cinc anys deixava de militar a una organització de joves perquè ja no n'era tant i finalment entrava a militar a la CUP de la meva ciutat adoptiva. Per aquelles èpoques començava a deixar de comprar El Triangle, que ja emprenia el camí de deixar de ser un setmanari crític. Tot i això, en un dels últims números comprats hi vaig llegir que la CUP estava rumiant si es presentava a les eleccions europees, i al cap de poc se'm confirmava que era així. Tenia claríssim que no treuríem, però esperava un resultat més digne. Tot i això vam deixar clar que ens oposàvem a la constitució europea i que volíem construir els Països Catalans. Recordo que les joventuts d'un partit al govern ens van arribar a copiar el lema, en l'enèsim intent urielista d'ocupar el nostre espai. Després de l'ascens a les municipals hi van tornar tot legalitzant ràpidament i apropiant-se indegudament del nom del nostre espai ideològic tot intentant confondre el personal. Però bé, ara no toca parlar d'això, tot i que també es tracta d'un cas de presses i pors.

Quan ens presentàrem a les europees no ho veia clar, però tot i això vaig fer campanya activa. Vaig pensar que ara tenia la possibilitat de poder seguir votant l'esquerra independentista en unes europees. Després van venir nits d'empasquinada i un sopar-acte polític amb 150 persones a l'adoptiva. Més nits d'empasquinar i un acte final força digne al CAT de Gràcia. El diumenge vam anar a fer el seguiment a Can Capablanca i vam veure que no apareixíem per enlloc. Al cap de poc ja ens informaven de que no havíem arribat als 10000 vots. No ho negaré, esperava una miqueta més. Però també sabia que molts dels nostres no s'havien implicat a fons en la campanya i no veien clar que ens presentéssim. Hi havia pors i va haver-hi presses.
Després de 3 anys de militància cupaire arribava el 27 de maig, una data que ara també recordaré esportivament per un equip en el que segurament també hi havia presses i pors.

Quan em van dir que es presentava Iniciativa Internacionalista no ho vaig veure clar, i aquest cop he fet una campanya passiva. Des del principi vaig tenir clar que els votaria, si em deixaven. Vaig pensar que ara tornava a tenir la possibilitat de votar una opció d'esquerra independentista. Després vaig veure com s'empasquinava i assistia a dos actes a l'adoptiva. Suposo i espero que l'acte que clourà la campanya a Gràcia també sigui força digne. El diumenge aniré a fer el seguiment al nou Can Capablanca. Espero tornar a casa amb una sensació diferent a la de les darreres europees. No ho negaré, espero una miqueta més. Però també sé que molts dels nostres no ens hem implicat a fons en la campanya i d'altres no veuen clar que ens presentem. Hi ha pors i hi ha hagut presses.
Diumenge votaré. Desitjo rebre bones notícies. A vegades, a part de crític, també sóc optimista. Espero que dilluns ningú faci llenya de l'arbre caigut i que ningú es posi medalles d'un triomf de tots. Anhelo que dilluns pensem que ara ens toca a nosaltres. Em sembla que ja és hora d'acabar amb les pors i les presses. Parlem-ne, serenament. 2010. Malcolm X parlava de tots els mitjans necessaris. N'Antoní Massaguer deia que "per vèncer cal anar-hi." Sense pors i sense presses.

Curiosos aliats i el gris de la memòria.

És curiós però aquest cop tenim uns aliats que no són els de sempre. Part de la premsa i la dreta, que aquest cop també critiquen l'actuació policial, uns perquè van rebre i els altres perquè voldrien repartir. Interessats. Cal tenir memòria i recordar que els del tripartit ara no ens explicaran sopars de duro de quan corrien davant dels grisos. Tampoc se'n recordaran de quan es queixaven del Valdecasas. La menjadora els ha fet oblidar molt ràpid el no a la guerra, l'antiglobalització, el no al transvassament i moltes causes més. El cotxe oficial els ha fet oblidar el Sant Jordi que la Valdecasas va blindar la Rambla. Han venut el territori per un sou. M'agradaria que fóssim al seu parlament regional per deixar-los ben clar de quin costat estem, per fer-los saber que no ens venem i que seguim sent fidels a la utopia, sense renúncies. Ànims Tomàs!!

Ahir al vespre vaig veure unes notícies on se'ns parlava de l'informe dels Mossos. Es difonien unes imatges tendencioses acompanyades d'unes paraules on s'intentava exculpar els mossos i culpar als estudiants. Al vespre, en David Bassa ens va aportar una altra visió. Prefereixo quedar-me amb aquestes darreres imatges.

Sgombero, sciopero, scontri e cortei

L'endemà d'inaugurar el nou Can Capablanca tocava marxar cap a Itàlia, una setmana que ha estat bastant mogudeta, com el panorama educatiu català.
Ha estat una setmana estranya, acompanyat de seixanta-sis vailets dels quals més d'un terç han vomitat. Han estat uns dies curiosos on he pogut conèixer més bates blanques, la diferència era que aquesta vegada parlàvem en italià i no es tractava d'un familiar directe. És curiós passar l'aniversari enmig de la sanitat italiana quan voldries deixar-te la salut amb els irlandesos. Intentar connectar-te en una rete troppo lenta, substitut de Guinness i a dormir.

L'endemà, rebre notícies de la terra que et parlen d'un desallotjament previ a una vaga, enfrontaments i manifestacions. Mig dia entre canals i parlar dels de Pàdova a una veneciana que els desconeixia. També parlem de la vaga que Bolonya no li deixa fer i fa que esdevingui una esquirol. Final de nit estrany per descobrir que l'esport no és bo, ja en parlaré un altre dia.
El dijous els companys fan sciopero i esdevinc un esquirol ocasional com el company trosquista, que té una concepció errònia de l'autoritat i els altres dissobedienti. Ell compra Il manifesto i ens apropem a una altra realitat estudiantil mentre els companys a Barcelona fan un corteo bastant nombrós.
Podrem llegir notícies d'un sgomberato rettorato e una giornata di scontri a Barcellona pel qual podria haver repetit entrada tot i que el gris cada cop agafa més color. Seguim llegint el diari on ens parla de la vaga dels estudiants italians i els diversos enfrontaments que hi ha a tot Itàlia. Aquests scontri també s'havien produït a França. Bolonya ens apropa a Europa, ja estem a l'alçada de Berlusconi i Sarkozy. N'haurien d'estar contents els de la santíssima trinitat: Maragall, Huguet i Saura.
Altres notícies. Sis-cents estudiants de la Sapienza també van ser engabiats, els feixistes del Blocco studentesco ataquen els vaguistes a Nàpols, a Firenze s'ha fet fora la Coca-Cola de la universitat i també ha retornat a l'aula un professor expedientat per una creu que ha reincidit en la laïcitat.

El combat de l'educació, aquí i allà. Ànims Tomàs.
Desallotjament, vaga, enfrontaments i manifestacions. Això sí de dimissioni...nessuna.

Can Capablanca. Ara ens toca a nosaltres!

Ara ens toca a nosaltres!!
14 de març - Inauguració de Can Capablanca

10 a 12h inici de la jornada:
- Activitats infantils al carrer amb la Colla de l'Olla.
- Portes obertes i visites guiades.
- Fira d'entitats al carrer.

12 a 14h:
- Presentació del casal i de les entitats que en participen.
- Actuacions de cultura popular: bastoners (de Sabadell, Gràcia, i Sant Andreu), castellers , i gegants (de la Concòrdia).

14h Dinar popular

16h a 18h activitats infantils pels esplais de la ciutat
- Espectacle infantil: "Amb un parell de colors." de Kina Teca Teatre (Estefania Ramallo i Laia Pineda-Iglesias).
GÈNERE: Espectacle de clown i animació infantil.
- Xocolatada gratuïta.

19h Presentació del projecte del casal: xerrada- teatre al carrer.

20.30h Espectacle de foc amb les "Bruixes del Nord".

21h Sopar popular.

22h Concert i cloenda amb
Lluís Oliva, Labatzuca, Desperta Ferro, Answer, Amenaça Col·lectiva, Belda i els Badabadocs i Les Tietes Queques


Recordem que el Casal és al carrer Comte Jofre, 30.
Al costat de l'estació dels Catalans, Sabadell-Estació.

Les formes no personals.

Un advocat embogit i falses acusacions. La veu i els equívocs. Mig Barça i l'espanyol. Antibiòtics i sopars. Carnestoltes i mitja nit. El POUM i el model de poble. Atlètics i sedentaris. 100.924 i la seva democràcia. La teulada i la casa gallega. El curset i la reflexiva. El bisturí i en Larsson. Presentacions a l'adoptiva i declaracions malenteses. Xarxes i jo sense copa. Exàmens i antics estudiants. Xarxes i tres copes. Velles imatges i un viatge verd. Els verds i la porra, de debò.

Dones agredides i homes pegant. La legalitat i l'ordre vigent. La salut i la xerrada. El neguit i la prova. Fets i breus. Molta feina per fer, als gallecs més. Els mots i les formes. Les formes no personals: l'infinitiu, el gerundi i el participi. Lluitar, lluitant... De debò.


Manifestació dia de la dona treballadora PRA a Barcelona from pra on Vimeo.

Unidade Indipendentista

Veure-ho amb perspectiva

Un petit pas i l'aire pur et donen una bona perspectiva i temps per reflexionar. Arribar dalt d'un cim és culminar tot un procés. En vam començar a parlar, ens vam engrescar i ens hi vam posar. Uns papers com a full de ruta i uns companys de viatge. Arribes dalt, victoriós ho celebres i comences a mirar l'horitzó on hi ha cims més alts que et plantegen nous reptes a assolir. Dalt del cim, observes el paisatge i et vénen ganes de seguir lluitant. No les has perdudes, sinó que van en augment. La cojuntura era l'adequada, tot i el desnivell. Tot i això, has seguit endavant i t'ha costat arribar-hi. Això sí, tens molt clar que sense els companys no ho hauries intentat.
Pujarem dalt dels cims...

Assemblea clandestina.

40 anys a Berga

40 anys d'esquerra independentista from Prop Prods on Vimeo.

La neutralitat de la justícia

Quan sento parlar de la neutralitat de la justícia em vénen nàusees. Crec que la justícia espanyola és una injustícia. Darrerament molts companys estan passant pels tribunals i són jutjats per uns que ja treballaven amb l'antic règim i segueixen treballant amb el nou. Aquests jutges no investigaran sobre els crims del franquisme igual que tampoc jutjaran alguns crims de la democràcia. No m'apunto a modes temporals com en Garzón, també responsable d'haver empresonat a molts companys. Fa molts anys quan jutjava dictadures estrangeres sempre pensava que tenia molt poca vergonya a jutjar els altres mentres xiulava cap a una altra banda com si aquí no hagués passat res, també mirava cap a un altre cantó quan es denunciaven tortures. Fa uns mesos va fer un estirabot i vinga, aquí no ha passat res i el que s'ha de fer és oblidar. On és la neutralitat? Al costat de la justícia, que justament està del seu cantó.
En Garzón no va exercir amb el franquisme, però ell com tots els altres, els d'abans i diria que tots els d'ara, segueixen sent còmplices de crims no jutjats. Crec que aquestes persones haurien de quedar automàticament incapacitades per treballar en aquest àmbit, això seria aplicar-los una mica de justícia a aquests encobridors de crims. Si els apliquéssim justícia del tot, molts d'ells haurien de passar molts anys entre reixes i pastilles de sabó.
A ells els agrada no remoure el passat no fos cas que es remeni tota la merda. Perquè la memòria històrica no s'ha de tenir només amb el franquisme sinó que també amb la seva democràcia. No s'ha d'oblidar que molts jutges considerats demòcrates i progressistes són còmplices d'alguns crims jutjats, com el cas d'en Guillem Agulló. Molts jutges són còmplices de no aplicar la legalitat de la seva llei de partits. No estic parlant de quan l'apliquen amb il·lusió sinó que parlo de quan xiulen cap a una altra banda. La seva neutralitat fa que Alianza Nacional sigui encara un partit legal, que es manifesta pels nostres carrers i que posa a les seves llistes un assassí com en Pedro Cuevas. Quina neutralitat! Potser quan es treguin la careta el premiaran com van fer amb en Màximo Blanco, són els seus actes de justícia. Articles com el del company David Fernàndez són necessaris per no oblidar com apliquen la seva justícia.
Quan tenen la injustícia per bandera, treure-la és un dret. La neutralitat desapareix quan s'acata la constitució espanyola. La justícia, brilla per la seva absència. Cal tenir memòria.

Save David Bassa

Diuen que rectificar és de savis, en aquesta breu entrada no ho faré. Em reafirmo en els meus pensaments. Ho vaig poder fer dissabte a Berga, i ho faig ara al voltant del post sobre l'Hora Q, on deia que era un mal substitutiu i tenia l'esperança en el David. Avui he tornat a mirar el programa tot caient en el reclam dels titulars. Parlaven de bous, draps i paràsits. També parlaven de companys de lluita.
Per una estona he patit molt en anar veient un tractament propi del que jo concebo com a televisió espanyola. No sé de quina tècnica es tracta, no m'agrada i avui m'ha tret hores perquè m'ha retingut primer a una pantalla i ara a l'altra. La tècnica en qüestió era allò d'anar repetint unes mateixes imatges on hi havia flames i deien que parlarien del tema. Una vintena de minuts on ho anuncien dos cops més i finalment la notícia. M'he hagut d'empassar tot un neoliberal que ha acabat parlant del fèisbuc. L'espai on avui un amic sallentí m'ha proposat de crear un grup que es digués "Save David Bassa". Ho hauríem de fer en anglès o en grec per estendre el conflicte. Quan he vist que l'anhelada notícia la cobria ell m'he relaxat i he passat a estar expectant. I he recordat altre cop que encara ens queda un be negre. Intentaré llegir-lo i evitar-me hores perdudes davant del televisor enyorant programes passats. Espero que avisi els dies que valgui la pena. Hauré d'estar a l'aguait mentre seguim ultratjant Espanya.